Som a l'estiu de 1991, en plena onada de calor. El Park és un complex d'edificis baixos, cases adossades i blocs de pisos de formigó on hi viuen milers de persones que lluiten per trobar feina, cuidar-se els uns als altres i qui dia passa, any empeny. Com molts dels seus veïns, Michael i Francis són fills d'immigrants: el pare va desaparèixer i la mare va venir de Trinitat amb el somni de convertir-se en infermera i, en canvi, combina tres feines, viatja en autobusos durant hores i torna a casa tan esgotada que de vegades no pot ni dormir. Mentre ella lluita per tirar endavant, els seus fills Michael i Francis aprenen els codis per sobreviure al Park. La història salta entre els anys noranta, l'adolescència de Michael i Francis, i el present, en què tot és més fosc i més trist, i Chariandy revela un món de violència i esperances frustrades en què els lligams familiars, delicats i indestructibles, són imprescindibles per a la supervivència. Quan al Park augmenten la violència i la presència policial, la sensació de fatalitat s'imposa i el lector sent bategar a la boca de l'estómac la precipitació de la tragèdia. Germà és una novel·la poderosa i intensa, desoladora, plena de vida, que explora la lleialtat i la força de l'amor fraternal, la fragilitat de l'existència, la raça i la identitat i la violència dels prejudicis i del poder.

Som als anys vint i trobem la petita Francie Nolan llegint a l'escala d'incendis de casa seva, a l'ombra d'un arbre salvatge de la mena que només creixen als barris més pobres de la ciutat. A partir d'aquí, anirem descobrint les peculiaritats i extravagàncies de la seva família, immigrants alemanys que han viatjat a la recerca d'un món millor, i seguirem la jove Francie mentre va creixent, acompanyada sempre de llibres, vencent els anys de la gana i la pobresa i exigint de la vida alguna cosa més que una existència mediocre. D'aquestes ganes meravelloses i tossudes per aprendre neix Un arbre creix a Brooklyn, una novel•la en la qual cada detall de vida domèstica revela un món fet d'apostes i desitjos, on els personatges són tan propers que quasi els podries tocar amb els dits. A moments aclaparadora, sublim, desoladora i inspiradora, el dia a dia de la família Nolan està esplèndidament reproduït a través dels lligams familiars i una honestedat crua, clara i innegociable.

Manual per a dones de fer feines, un recull de contes pòstum d'una escriptora desconeguda que L'Altra va publicar el 2016, va rebre una acollida inesperada i entusiasta per part de la crítica i dels lectors, va guanyar el Premi Llibreter aquell mateix any i Lucia Berlin, que n'era l'autora, es va convertir en una de les escriptores revelació més celebrada dels últims anys. A Un vespre al paradís, un nou recull de vint-i-dos contes, hi retrobem l'estil lluminós, la calidesa i l'humor negre propis de l'autora, i la veu ingènua i lúcida, a voltes crua i desoladora, de les seves protagonistes, sempre dones amb vides complicades i l'ànima immensament lliure. Els relats, la majoria autobiogràfics, salten de Texas fins a Xile, de les platges de Mèxic fins als carrers de Nova York, i són testimoni de l'esperit poc convencional i vital de l'autora, dels horrors de l'adicció i de la síndrome d'abstinència, de la força irracional de la passió amorosa i de la fragilitat del desamor i la solitud. Lucia Berlin troba la bellesa als racons més foscos i la foscor als llocs aparentment més impol·luts, i els seus relats són d'una autenticitat i una candidesa desarmants, unes històries plenes de vida, d'ànima i de veritat que tenen la força de canviar la mirada que tenim sobre el món i les relacions entre les persones.

Poques vegades un llibre ha estat tan clar, tan útil i tan revelador com aquest assaig sobre l'ofici d'escriure, que comença amb la peculiar infància d'Stephen King, que ja de ben petit va mostrar un interès inusual i precoç per l'escriptura, i ofereix al lector, a partir d'una sèrie de records d'adolescència i de joventut, una mirada amena i divertida sobre la seva formació com a escriptor. Descriu les eines bàsiques de l'ofici d'escriure, com pulir-les i multiplicar-les a base de fer-les servir, i acompanya el lector a través d'aspectes crucials de la vida i art d'un escriptor, oferint consells pràctics i inspiradors sobre tots els aspectes del procés d'escriptura, des de la trama i la construcció dels personatges fins als hàbits de treball i com encarar el rebuig editorial. Escriure culmina amb el commovedor relat de com la seva necessitat d'escriure el va ajudar a recuperar-se del gravíssim accident que va patir l'estiu de l'any 2000, quan el va atropellar una furgoneta.

«Aquesta és la part més crua dels aplecs de notes que durant vint anys –de 1936 a 1956– jo escrivia per a mi tot sol, constituint així una mena de dietari molt íntim. Les pàgines que el componen no foren pas confegides certament per ser publicades. Nascudes del 1946 al 1953, són filles d’una gran esperança fallida: la que jo tenia –com altres incomptables espanyols– de veure redre¬çada una de les més abominables iniquitats del nostre temps: l’esclafament brutal de tota llibertat a Espanya. Avesat per la meva professió de periodista a observar i comentar al dia la vida pública del meu país i la del món, un cop acabada el 1939 la darrera Guerra Civil Es¬panyola –passada totalment a l’exili i sense barrejar-me per res en l’esgarrifosa matança, ni amb els uns ni amb els altres–, vaig trobar-me que aquí havia estat arrasa¬ da tota opinió lliure: els diaris eren convertits en òrgans de propaganda oficiosa, dirigits i controlats pel Govern, i els periodistes, enregimentats, en agents de la dictadu¬ra. Debolida de soca-rel la meva professió, no em quedà altre remei que fer-me’n una de nova. Un instint irrepri¬mible, però, m’empenyia sovint a continuar comentant, ni que fos tot sol, els esdeveniments. Aquestes medita¬cions solitàries són articles nonats.»

Els alienígenes han envaït la Terra i tothom ha desaparegut. Només Alexandra Schneider, Albert Pinya i Joan Miquel Oliver han sobreviscut a la catàstrofe. L'autor mateix ens explica la seva experiència en una invasió extraterrestre de debò, allunyada dels tòpics cinematogràfics, sense guió i sense sentit, sense herois i sense èpica, amb petites dosis d'aventura i humor. Els personatges d'aquesta història van per feina i no es compliquen gaire la vida per trobar la solució a un episodi de les seves vides que més aviat els molesta, i s'enfronten desmenjadament a la tasca que els ha caigut a sobre: salvar el món.
Aquesta novel·la està basada en fets reals i la història que s'hi explica és certa fins al seu detall més insignificant.

La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l'Innes Kent, un jove sofisticat que l'introduirà en l'apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l'ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l'amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l'Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d'imatges que no aconsegueix situar i que no sap d'on surten. Maggie O'Farrell ens brinda una novel?la esplèndida sobre dues dones connectades al llarg de cinquanta anys a través de l'art, l'amor, la traïció, els secrets, les mentides més íntimes i la maternitat.

Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jèssica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porc senglars amagats. Aquests són els dics. I aquestes són les paraules, com un riu, i les històries, i els contes, d’aigua ràpida, i les coses que un escriu, que un explica, que un diu o escolta o pensa o sap o sent o inventa o pren, freda i molla.

La Fina ha aconseguit, per fi, el somni de la seva vida: obrir una perruqueria de barri. Passa les hores alegrement pentinant les clientes i xafardejant, i a casa la vida avança plàcidament al costat del Paco, el seu home, i els seus dos fills, l'Edgar i el Sebastià. Però la perruqueria, i la mirada del noi jove i musculat del calendari que té penjat a la paret, són només una porta que se li obre a un món inexplorat i terriblement atractiu: el món de la Fina més enllà del seu paper de mare i dona casada. La felicitat d'un pollastre a l'ast és un cant a la felicitat individual i a la rebel?lió tranquil·la contra una vida convencional, una oda a la descoberta d'un mateix i al plaer de la vida quotidiana unipersonal. Amb sentit de l'humor i molta tendresa cap als seus personatges, i un estil elegant i precís, Marta F. Soldado ha construït una novel·la commovedora i vital.

"Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí per deixar les coses clares: no demano perdó per res, no he vingut a queixar-me." A partir de les seves pròpies experiències, Virginie Despentes elabora un manifest feminista combatiu i demolidor, un text desacomplexat i contundent que ataca el discurs benpensant sense pèls a la llengua sobre l'experiència femenina, el matrimoni, la maternitat i altres temes tan polèmics com la violació, la prostitució i la pornografia. Una injecció d'adrenalina.